Blog

back

Es ingeni el que necessitem ara...

10.03.2012

El passat dia 29 de març es va produir el primer dels actes del 2012 organitzat per l’AJAC per donar impuls a iniciatives pel col·lectiu més jove d’arquitectes. La trobada es va produir al bar Raval i va ser molt interessant i els assistents van fer aportacions molt interessants i el debat va resultar molt productiu.

Reproduïm aquí el text que es va llegir per començar el debat i que potser us dóna ganes de venir al proper acte. Esperem compartiu les preocupacions que han de ser comuns a tots en moments difícils com en el que ens trobem.

Volem agrair a la junta de l’AJAC l’oportunitat de comissariar aquesta sèrie de tertulies-debats. Esperem els vostres comentaris i la vostra participació en futurs actes.

 _________________________________________

Bona nit, benvinguts al primer acte de l’any 2012 organitzat per l’AJAC. En primer lloc voldria agrair a la junta de l’AJAC l’oportunitat de facilitar aquest espai perquè els joves arquitectes poguem d’alguna manera expressar les preocupacions i inquietuds associades a l’exercici de la nostra activitat.

Aquest acte sorgeix de la voluntat de trobar un espai que convidi a la reflexió per part del col·lectiu més jove i incipient d’arquitectes. En aquest acte, que pretén no ser l’únic d’aquesta mena, ens agradaria ser capaços entre tots d’analitzar i ser la destinació d’opinions que reflecteixin l’estat de l’arquitectura, de la societat, i de la nostra pròpia incipient activitat partint de la pròpia disciplina. D’aquesta manera, tots ens involucrarem d’alguna o altra manera en el debat sobre el que la professió pot ser o del què vol ser.

En una societat sotmesa a una greu crisi i on tot evoluciona a una gran velocitat és molt difícil trobar un moment de calma per propiciar la reflexió que la nostra disciplina exigeix. Aquesta reflexió necessària per produir Arquitectura es el que sempre hem anomenat teoría i fins fa poc era el que ens movia segons uns desig utòpic de canviar i millorar la societat.

Avui dia, els papers s’han invertit, ja no es la teoria qui determina els camins a seguir sinó que és la pròpia societat la que, amb els seus ràpids canvis, no dóna peu a consideracions basades en la raó o en la racionalització dels paràmetres que ens impulsen en l’exercici de la nostra professió.

En el passat els grans mestres tenien en els tractats unes pautes que els permetien aixecar grans obres que han perdurat en el temps –aquesta setmana justament a Quaderns hi ha un escrit sobre l’obra de Jujol que parla precisament de la qualitat de les obres antigues respecte a l’estat actual de l’arquitectura–. Aquests models, van evolucionar i durant el segle passat van cristalitzar en modernes teories arquitectòniques que han afectat en gran mesura la manera de fer de milers i milerls d’arquitectes d’arreu del món.

En tenim grans exemples i podriem citar aquí grans llibres que han influit en gran mesura a arquitectes de generacions anteriors no tan llunyanes a la nostra –Le Corbusier amb “Cap a una Arquitectura”, Zevi amb “Saper vedere la Architettura”, Rossi amb “l’archittetura de la cittá”, Venturi amb “Learning from Las Vegas”, o Koolhas amb “Delirious New York”…–.

Podriem parlar avui de molts temes, i un d’ells podria ser quin paper tenen ara la teoria i la crítica: si els tractats antics i els assajos més moderns abans citats tenen alguna projecció en el moment actual; o bé quins són els models en els que els joves i els estudiants d’arquitectura ens mirem i dels que agafem teories prestades alhora de produir la nostra Arquitectura…

En un moment en el que l’arquitectura està sotmesa a una greu crisi i el construir ja no és l’únic signe distintiu de la professió, hem els arquitectes de construir teoria?

_____________________________________

Tot i això, aquest moment d’orfandat teòrica o de crisis d’idees no és del tot nou. Amb anterioritat –encara que sota altres circunstàncies– ja s’havien produït situacions difícils que havien fet tremolar els fonaments de la nostra disciplina i de les altres arts.

El títol que dona nom a aquesta jornada n’és un clar exemple. Suposo que tots coneixeu i heu llegit l’article de José Antonio Coderch del qui n’hem agafat prestat ­–tot i que una mica modificat– l’encapçalament.

Es tracta d’un article publicat en castellà i anglès a la revista italiana Domus, dirigida aleshores per Gio Ponti, en el número de novembre de 1961. Aquest text no fóu pensat per la seva publicació. Fóu escrit per Coderch, com a declaració de principis, amb motiu del seu ingrés en el Team X.

Donada la autoritat profesional i el prestigi de Coderch, les seves poc freqüents aparicions resultaven missatges molt rellevants, esperats, alhora que font de multitud de comentaris i judicis. Les profundes crítiques que va rebre l’article entre els cercles professionals catalans tenien a veure amb el sentit ideològic que qualsevol declaració amb una forta càrrega ideològica provocava aleshores. Aquests cercles, molt polititzats per la situació d’aleshores, després de dues dures dècades de dictadura, afirmaven que el text era un exponent clar de l’arquetípic pensament de dretes basat en una creença en una societat estructurada segons els privilegis socials d’una classe dirigent.

Nosaltres no entrarem en aquest tipus de consideracions. En canvi, a nosaltres l’article ens pot servir precisament per l’actitud que de l’escrit en podem extreure. Ens agradaria que parléssim sobre l’elevació a la màxima categoria dels valors ètics primordials citats per Coderch: la fè, la tradició, l’honor, el treball i la humiltat. I també dels valors arquitectónics que això comporta i que Coderch posa sobre la taula, l’Ofici, el lloc i la forma.

M’agradaria llegir uns extractes que dónessin peu a la vostra participació amb algunes reflexions. Aquests temes enunciats per Coderch fa cinquanta anys en l’article del que avui parlem tenen punts en comú amb la situació que estem vivint ara mateix. Els pocs valors primordials presents a la societat actual, i lamentablement al nostre col·lectiu –molt preocupat segons el meu parer per la pèrduda d’estatus i llastrat per una manera d’entendre la professió un tant anacrònica–, units a la falta de referents teòrics rellevants fan que, trobades com aquesta esdevinguin molt importants. Espero en poguem treure conclusions i que almenys confrontem les nostres opinions.

Hem escollit aquests fragmens en primer lloc per activar la vostra intervenció amb opinions que us vinguin al cap a partir dels textos exposats i de les imatges projectades. Aquests temes els hem escollit perquè si bé existeixen diverses corrents d’opinió sobre el paper que la teoria i l’arquitectura haurien de tenir en els nous escenaris que s’obren davant nostre son temes recurrents i molt de moda actualment.

A més a més em escollit una sèrie d’imatges de projectes contemporanis que podeu veure paral·lelament i que representen una manera de fer en la que, adoptant eines tradicionals de la pròpia disciplina moltes ja oblidades, exprimeixen totes les possibilitats fins provocar l’aparició de l’Arquitectura de la que parla J.A.Coderch en “No son Genios lo que necesitamos”.

En aquestes fotografies podem veure que no cal renunciar a l’Ofici, a la relació directa amb les coses per resoldre els problemes als que sempre hauriem d’enfrontar-nos. Podem veure l’ingeni en lús de les eines tradicionals pròpies de la nostra disciplina –necessitats, entorn i materials– enteses generalment com una imposició i unes lligadures però que en aquests casos serveixen per anar més enllà i esdevenir realment Arquitectura.

Sobre el text de Coderch doncs, cito:

Sobre l’actitud

[…]  “Es por lo menos curioso que se hable y se publique tanto acerca de los signos exteriores de los grandes maestros (signos muy valiosos en verdad), y no se hable apenas de su valor moral.” […]

Sobre l’ofici

[…] “Algo de tradición viva está todavía a nuestro alcance, y muchas viejas doctrinas morales en relación con nosotros mismos y con nuestro oficio o profesión de arquitectos (y empleo estos términos en su mejor sentido tradicional).

Necesitamos aprovechar lo poco que de tradición constructiva y, sobre todo, moral ha quedado en esta época en que las más hermosas palabras han perdido prácticamente su real y verdadera significación.” […]

A propòsit del lloc

[…] “Necesitamos que miles y miles de arquitectos que andan por el mundo piensen menos en Arquitectura (en mayúscula), en dinero o en las ciudades del año 2000, y más en su oficio de arquitecto. Que trabajen con una cuerda atada al pie, para que no puedan ir demasiado lejos de la tierra en la que tienen raíces, y de los hombres que mejor conocen, siempre apoyándose en una base firme de dedicación, de buena voluntad y de honradez (honor)”. […]

Sobre la tradició i la forma

[…] “A falta de esta clara tradición viva, y en el mejor de los casos, se busca la solución en formalismos, en la aplicación rigurosa del método o la rutina y en los tópicos de gloriosos y viejos maestros de la arquitectura actual, prescindiendo de su espÌritu, de su circunstancia y, sobre todo, ocultando cuidadosamente con grandes y magníficas palabras nuestra gran irresponsabilidad (que a menudo sólo es falta de pensar), nuestra ambición y nuestra ligereza.

Es ingenuo creer, como se cree, que el ideal y la práctica de nuestra profesión pueden condensarse en slogans como el del sol, la luz, el aire, el verde, lo social y tantos otros. Una base formalista y dogmática, sobre todo si es parcial, es mala en sí, salvo en muy raras y catastróficas ocasiones.” […]

 

Finalment, dels textos podem extreure’n infinitat d’interpretacions i de preocupacions que de ben segur us han sorgit durant l’exercici de la vostra feina, ¿què en penseu?

Penseu que realment ens trobem en una situació de crisi teòrica? Creieu que l’arquitectura ha perdut tot el rol social i utòpic del passat? Som realment capaços d’adaptar-nos als ràpids canvis que la nostra societat adopta continuament?

Hem de tornar com diu Coderch a la humiltat, a la ètica i, per tant, a l’estètica? Hem de retornar a recolzar-nos en l’Ofici, en l’Arquitectura en majúscules i en la relació directa amb les coses (lloc, necessitats, material…) per resoldre els problemes als que sempre ens hauriem d’enfrontar sense intermediaris, referències, metàfores, ni paraules buides?

Hem de seguir mantenint una actitud passiva respecte a la superregulació de la societat, on tot està pautat i respon a unes llògiques burocràtiques i econòmiques salvatges sense qüestionar-nos-en les raons?

Seguim necessitant genis? In-geni?

Ha passat el temps del genis?

O és ingeni el que necessitem ara…